El tràfec dels camions i l’estació de servei a cent metres...
Tot comença i acaba així com si res, en els bars de carretera.
Sota un cel tancat, el cambrer camina d’una banda a l’altra del local, absurdament.
La conversa la tenien els de la taula del costat. El cambrer havia mirat tres vegades per la finestra amb obstinació dissimulada, mentre la visió es perdia per tota aquella tonalitat física exterior, per tot aquell paisatge definitiu, fora del límit del menjador d’aquell bar on treballava, d’un color i olor previsible, on les actituds, les mirades i els gestos de la gent que hi freqüentava, es repetien cada dia. Les regularitats d’uns hàbits sabuts, irremeiables.
-La vida té milions de conjectures.
-Jo només tinc una vaca, si me'n venguessin una altra, en tindria dues, i quantes més serem més riurem.
- Una vaca? No diguis res més, no t’hi facis mala sang; m’han dit que en temes aleatoris, la probabilitat que passi un succés no es deu a l’atzar, sinó a càlculs relatius i estadístics.
En la porta principal hi ha un bri d’herba que oscil·la en un test buit de flors. Les cadires esbossen l’ombra en la paret despullada. Damunt les taules hi han els coberts preparats per el sopar. L’espera... I la caixa calculadora.
Un esclafit suau d’unes passes que s’acosten: els clients de pas, els viatjants, els camioners i alguna prostituta. Jo mateixa...
I el cambrer amb sabates enllustrades, amb davantal blanc i amb el bolígraf i una llibreta llardosa a la mà; necessitant una estabilitat mínima.
L’home escriu sobre un paper els menús diaris, els interrogants, els dubtes, les probabilitats, les preguntes... Pot escriure en els vidres. Fins i tot, pot escriure sobre l’aigua que regalima aquesta nit del cel, escoltant amb complaença dissimulada la veu impertinent d’alguns clients. Memoritza... Però la remor de la nit s’imposa més allà, on es perden altres veus distorsionades a la carretera xopa de pluja.
La cortina es mou i es cambrer es queda badant darrera la finestra, veient com entren els últims clients.
La nit es fa llarga...
Tot comença i acaba així com si res, en els bars de carretera.
Sota un cel tancat, el cambrer camina d’una banda a l’altra del local, absurdament.
La conversa la tenien els de la taula del costat. El cambrer havia mirat tres vegades per la finestra amb obstinació dissimulada, mentre la visió es perdia per tota aquella tonalitat física exterior, per tot aquell paisatge definitiu, fora del límit del menjador d’aquell bar on treballava, d’un color i olor previsible, on les actituds, les mirades i els gestos de la gent que hi freqüentava, es repetien cada dia. Les regularitats d’uns hàbits sabuts, irremeiables.
-La vida té milions de conjectures.
-Jo només tinc una vaca, si me'n venguessin una altra, en tindria dues, i quantes més serem més riurem.
- Una vaca? No diguis res més, no t’hi facis mala sang; m’han dit que en temes aleatoris, la probabilitat que passi un succés no es deu a l’atzar, sinó a càlculs relatius i estadístics.
En la porta principal hi ha un bri d’herba que oscil·la en un test buit de flors. Les cadires esbossen l’ombra en la paret despullada. Damunt les taules hi han els coberts preparats per el sopar. L’espera... I la caixa calculadora.
Un esclafit suau d’unes passes que s’acosten: els clients de pas, els viatjants, els camioners i alguna prostituta. Jo mateixa...
I el cambrer amb sabates enllustrades, amb davantal blanc i amb el bolígraf i una llibreta llardosa a la mà; necessitant una estabilitat mínima.
L’home escriu sobre un paper els menús diaris, els interrogants, els dubtes, les probabilitats, les preguntes... Pot escriure en els vidres. Fins i tot, pot escriure sobre l’aigua que regalima aquesta nit del cel, escoltant amb complaença dissimulada la veu impertinent d’alguns clients. Memoritza... Però la remor de la nit s’imposa més allà, on es perden altres veus distorsionades a la carretera xopa de pluja.
La cortina es mou i es cambrer es queda badant darrera la finestra, veient com entren els últims clients.
La nit es fa llarga...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada