dimarts, 23 de setembre de 2008

Els pollancres trèmols


Havia pintat amb blaus, vermells i daurats. De cop i volta em vaig aixecar per anar-me'n per la porta del vent, tancant-se de cop. Les cases no estaven fetes per a mi.

Encara em tremola la veu, desitjant altres veus. El curiós del cas és que encara necessito aprendre a caminar.

Sé que no era la primera vegada que feia allò, com si un temps abans m'hagués mudat de forma semblant.


*


Sóc com un arbre petit, de brancada oberta i lleugera com un ocell, d'una forma cònica. Sóc com una branca amb fulles alternes i ondulades, amb una base peciolada que em fa oscil·lar.

Dessota l'ombra dels arbres, una boira baixa amara la solitud, flonja i pacient; però la meva solitud, al cap i a la fi.

Com una papallona blanca, procuro no fer fressa, quan m'endinso als fangars...

Alguns dies, fins i tot, faig estudis de camp. Cada fracció d'herba en faig l'univers, el meu, i dormo sota la pluja imaginant l'infinit. L'essencial, les remors de fons, es filtren entremig de l'escorça fina, suau, tan llisa... Tan llisa com la pell dels pollancres trèmols, a contrallum.


(Que embellien el meu camí... Me'n recordo, encara?)