dimarts, 24 de juny del 2008

Com un ocell

M'assec en una cadira i repenjo els colzes a la taula, badallant ostensiblement. No m'agrada esperar. Gens. Posaré música, penso, mentre espero... Mentre l'espero, a ell.
No l'he tornat a veure, no l'he tornat a parlar, i això em dol. És difícil dir quan va ser, l'última vegada, tampoc no tinc cap paraula que el defineixi exactament: va ser com un ocell que no trigà a ser un mer punt negre i que es va fondre amb el blau del cel, acabant desapareixent.

Com un trencaclosques les peces acaben encaixant; però els daus sempre es metamorfosen en fum blanc, com l'halo blanc de la lluna en flors plenes de sol. Els daus ens fan canviar, la nostra vida. I la vida sempre continua com si res.
Em demano què faig palplantada davant d'aquest canvi...
Paro la taula. Poso els plats i els coberts en ordre, amorosament, i dues copes de vi transparents amb traces de color de plom. En realitat, acabem assaborint fragments de vida del nostre fur intern.
Les tovalles han estat pintades de cirera, d'un carmí fugaç, i de xíndria madura. Crec que els símbols esdevenen solidesa i fragilitat alhora.
Faig com si anés a dir alguna cosa però no em surt res, i només esguardo el cel; el dia és quiet, i dins la cuina el sol comença a daurar l'aigua.