Composo irreverentment
i, tard o d'hora, retrobaré el desordre.
Retinc i guardo una imatge, d'una carícia, i de tot aquell temps que encara jeu amuntegat sobre l'atuell del mediterrani. Ho sé. Però necessito alguna cosa més, una cosa més propera, que es desbordi malgrat l'aridesa de la meva pell, alguna cosa significativa que vibri a l'aire malgrat la bonança del mar, alguna cosa empeltada a la l'escorça del meu abisme...
Vesteixo la mirada amb tot allò que va creixent al meu voltant, en les hores més negres de la nit. Últimament m'apropo a la parla del plaer.
El meu rierol continua davallant fins el mar.
Em limito a observar-lo sense ser vista.
M'he posat la roba vermella, llarga fins els peus:
un vestit de corda.
(Avui esquivo les entrades directes i deixo l'estil i la sintaxi per els lletraferits.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada